BELICE, NO ET QUEDIS AMB LA PRIMERA IMPRESIÓ

Primer de tot, us posaré en situació….. ens despertem de la resaca de la festeta de la nit passada amb la familia…jejeje a la reserva de Xian'Kan, Tulun. Una pregunta que ens fem tots es…on està França?... Foc al terra, musica i sopar al voltant del foc, rom amb suc de llimona etc, etc i un regal abans d’anar a dormir UNA TORTUGA que ve a pondre els ous just al costat nostre on tots aquests dies em estat entrant a la platja, sembla que el astres i la lluna sabien que era el nostre ultim dia a la reserva…però…on està França?
Fa un dia preciós a la reserva, ens aixequem i fem un banyet a la platja per treure les llaganyes dels ulls recollim els trastos i ens despedim de la familia però seguim preguntant on està França? Aparèix un noi chilè (Kachupín) amic de França (Ouioui, Fabien, Pimka i Coyote) ens diu que estan tirats amb la furgoneta en el cenote Escondido desde ahir. Europa ajuda Europa! Anem al rescat! Arrivem al Cenote i efectivament estan allà els dos amb els gossos mes penjats que un fuet i els remolquem la furgo amb la Boni, no sense entrebancs, amb una petita corda que es trenca tres vegades durant el trajecte. Arrivem al mecànic de Tulun. Comprem la peça trencada la posa al seu lloc i arrenca! Bieeeennnn! Podem començar el nostre trajecte cap a Belice.
Ens esperen molts quilòmetres però els ànims són molts i les ganes més. Arrivem a Chetumal i ja és fosc i decidim parar a dormir en un raconet anomenat Punta Catalan.
Ens despertem a la vora del mar, esmorzem unes empanadilles de coco brutals (la millor energia per viatjar cap al nostre desti).
Ens han parlat de “la zona libre”. Pasem la frontera de Mèxic, amb una petita llàgrima als ulls ja que aquesta gent porta molt temps en aquest país i ja li tenen “carinyo”, però segur que tots hi tornarem tard o d’hora. Li recomano a tothom!
Pasem a la zona libre, i la paraula és CAOS! Gent amunt i avall, molt transit de cotxes, grans magatzems plens de coses inutils i roba, molta roba….i per acabar-ho de arrodonir, calor! Bé, fem unes petites compres necesàries i dinem. Ens disposem a atravesar la frontera de Belice sense saber el que ens venia a sobre…jeje.
Arrivem a la frontera i parem, pasaport a la mà i cara de bona persona…primer problema! Els pasaports de la Marta i de l’Ainhoa no tenen segell d’entrada a Mèxic per tant, la senyora ens diu que no poden entrar a Belice. Segon problema! Els passaports de la Ouioui i del Fabien diuen que porten 5 mesos al Mèxic i que no poden entrar a Belice perque ella s’inventa que volen creuar la frontera pera conseguir un visat de 6 mesos més per Mèxic. Mentida!! Curiosament el meu passaport, per primera vegada a la meva vida no té cap problema i jo sóc l’unic que si que pot entrar a Belice però …em sembla que començo a tenir ganes de no trepitjar aquest país.
Primera solució…anar a la frontera de Mèxic i que ens posin els segells d’entrada al país i asegurar que la Ouioui i el Fabien no volen tornar a entrar-hi.
La Marta i la Ouioui van amb la Boni cap allà a fer el tràmit i tornen…jejeje….Mentrestant, el Fabien, l’Ainhoa i jo ens quedem a la frontera asseguts a terra, el Fabien i jo jugant amb les pedretes i l‘Ainhoa donant records per tota la famila de la gent de la frontera. Ah! Si! Presenciem la baixada de la bandera del mástil. Increïble! Jo que no li faig ni una mica de cas a la que diuen la que és la meva bandera, resulta que m’haig d’aixecar i presentar respecte a una bandera que només fa que posar-me paranys per entrar al país. Manda cojones! Mierda de banderas y simbolismos!
Tercer problema! Els visats de les furgonetes, resulta que el tipo de la frontera volia veure`ls i necesitàvem una còpia….la Marta i la Ouioui tornen a la frontera mexicana per segona vegada a buscar-ho i a fer les fotocopies. Quart problema! Resulta que les furgonetes que surten de Mèxic, s’han de donar de baixa del país i s’ha de fer el tramit però….jeje ja és molt tard i l’oficina de la frontera de Mèxic ja està tancada! Haurem de tornar demà…..Juajuajua… Ernesto és el nom del tipo de la frontera de Mèxic que li farem un monument, per tota l’ajuda que ens ha donat.
Cinquè problema! Els gossos! Tenen passaport, les vacunes perfectes, el xip, tot tot i tot bé, però ens volen fer pagar 100 dolars de Belice per cada un i ni volem pagar-los ni tenim dolars de Belice perquè són les mil de la nit i no podem canviar diners tampoc. Total que els problemes s’acumulen però…amb molta paciència els anem resolent. Però ara en tenim un de gran ja que els gossos no poden passar….Què collons fem?
En tot això, aparèix la cirereta del pastís! Un “busca vides” de frontera que diu que conèix un cami que ceua la frontera al voltant i que ens passa els gossos sense problema…només ens falta el paio aquest! Ningú de nosaltres l’envia a la merda per cortesía però…sense comentàris, portem moltes hores a la frontera….
Fem asamblea i planejem la tàctica a seguir!!!! Em d’aprofitar el canvi de torn de la frontera i fer-ho.
Els gossos han de creuar a peu com qui no vol la cosa…juajuajua…la primera a fer-ho és la Pimka, és un encant de gossa, efectivament, la Marta en un costat de la frontera i jo a l’altre…ella creua i la Ainhoa obre la furgo i….ja està dins! Ara ve la part més complicada ja que el Coyote és una mica especial i va a la seva bola però…s’ha d’intentar. Fem la mateixa jugada, la Marta i el Fabien creuen la frontera a peu i el gos tranquilament també….uf! ja està! Quedem amb el Fabien que ens veiem al seguent poble al cap de dues hores i ell torna a la part de Mèxic amb la Ouioui.
Subidón d’adrenalina! Ja està mig cami fet. Fem uns quants quilòmetres i parem al poble de Colozal. La Marta l’Ainhoa i el Xavi amb els gossos a la Boni, ja estem a Belice i ens esperem aparcats al costat d’una petita esglesia a que arrivin els francesos. No s’acaba aquí ja que mentrestant ens apareix la policia…armada fins a les dents a identificar-nos i a preguntar que fem allà. Ens identifiquem i ens dicen que no dormim allà que no és molt segur però nosaltres esperem a la Ouioui i al Fabien allà i al cap d’una estona apareixen!!!!!!! Em creuat después de 10 hores d’aventura sense pagar res pels gossos, i tots sencers. Resulta que el Fabien i la Ouioui van anar al casino! A fer temps…juajua.
Dormim en el poble a la plaça principal, orrorós! Ens despertem esmorzem una mica i les nenes tornen a la frontera de Mèxic a fer el tràmit de les furgonetes. El Fabien i jo amb els gossos ens quedem al poble a fer temps i a visitar-lo. Diuen que les platges de Belice són precioses però…en aquest poble no!
Tornen les nenes i marxem!!!!!!!!!!!!!!!! Ens endinsem en el país, per sorpresa nostre la carretera entra a la selva i és sorprenentment bonic. Es nota molt que és una antiga colonia anglesa, la població és majoritàriament negre molt negre i ple de “rastes”. Ens dirigim cap a Dandriga. Arrivem al poble i la sorpresa és encara més gran, estan de festa “summer concert”. Aparquem a la plaça i està plena de gent i de nens i nenes amb un petit escenari en el que hi faran unes actuacions (veure video). Bé, ara si que estem a Belice i podem beure’ns l’ampolla de rom que vam comprar a la zona libre. Festeta i a sopar i a dormir. Dos dies molt intensos amb final feliç. Si! Feliç! Sempre! perque cada cosa que ens passa o entrebanc que es creua en el nostre cami…és perque algu millor està per venir.
Ens aixequem, resaquilla i …ens despedim de la familia francesa, snif snif… marxem cap a Belmopan on dinem en un mercat, les tres amb la Boni i disposats a que la primera impresió del país no és la bona i que és un lloc molt bonic. Bé marxem cap a Guatemala i amb la por que tornem a passar una frontera i….sorpresa! tot perfecte entrem sense problemes de moment…………segur que ja vindran noves historietes que us anirem explicant.
Fins aviat
Xavito

TULUM, UN SUEÑO EN EL CARIBE

Conduciendo nuestra furgoneta B&C entre carreteras secundarias de México, cruzando selva, y mientras me bebía un coco bien frío encontramos un cartel que anunciaba la presencia de un Cenote (formación geológica consecuencia del gran meteorito que cayó en el golfo de México, con el cual se extinguieron los dinosaurios, y que se resume en enormes cráteres en el suelo de la selva llenos de agua dulce) Giramos el volante y por un módico precio nos adentramos en el Cenote.
Es increíble la sensación de ver cómo la tierra se abre de repente y ves un hueco redondo perfecto, enorme lleno de agua, se desciende por una larga escalera casi vertical y llegas al agua. Te bañas entre miles de libélulas, peces rarísimos y muchísimas lianas que caen al agua. Las estalactitas caen al agua con formas extrañas y te bañas sabiendo que el agujero tiene, ni más ni menos que, 45metros de profundidad, y leyendas oscuras mayas se cuentan entre susurros. Después de cruzar Chiapas llegábamos Marti y yo sin un solo peso a las costas del caribe mexicano dispuestas a vender todas nuestras artesanías. Llegamos directas a Tulum, una costa de playas de arenas blancas y aguas turquesa, y kilométricas llenas de “Eco-chic-lunch-bar-resort”. Sabíamos que allí sólo es posible “mangear”, es decir, caminar por la playa con todo el puesto ambulante encima ofreciendo con la mejor sonrisa todos tus enseres a los turistas que pasan sus vacaciones tomando el sol en el caribe. Nos instalamos a pie de playa en el camping de un loco que nos ofrecía aparcar la Boni gratis a cambio de que le ayudáramos a conseguir gente que acampara allí. Así que durante unos días una caminaba todo el día por la playa vendiendo collares, pulseras y pendientes; mientras la otra iba al pueblo a buscar turistas mochileros para convencerlos de que se instalaran en este camping. Después de tres días nos dimos cuenta que nos complicaba más la vida hacer todo esto que pagar el camping, pero al loco no le gustó nada que rompiéramos el trato por que nos había tomado por sus taxistas. Al camping llegaron una pareja de argentinos que viajan en bici desde Guatemala (Yael y Sebas), con ellos hicimos buenas migas y decidimos cocinar una tortilla de papas con peligro de tormenta tropical inminente. Rayos, truenos y centellas, la tortilla pasada por agua, muchas risas y la unión contra las adversidades fue el resultado. Esos días transcurrieron entre un terrible dolor de muelas, una lucha constante contra los mosquitos, tremendas tormentas tropicales seguidas de un sol abrasador que ilumina el caribe como nunca lo hubiera imaginado y miles de horas caminando kilómetros de playa blanca, que no quema, y palmeras, ofreciendo nuestros collares de obsidianas y pendientes de turquesas, entre pulseras de conchas y anillos de cuarzo. ¡¡¡¡Barato, barato!!!-Por ser tú te lo dejo en 50!!! Tengo de todo, llévele algo a su suegra, y ya que estás, este collar para tu novia!!! Después de un día surrealista caribeño Yael, Sebas, y la Boni decidimos que estábamos hartos de las tonterías del loco del camping y nos mudamos a vivir a la reserva de la biosfera de Xian´Kan donde durante esta época miles de tortugas van desovar a la playa amparadas por la luna. La realidad del asunto es que esta reserva esta literalmente llena de mierda, plásticos y miles de residuos de este mundo lleno de desperdicios. Así tuvimos la experiencia de comprobar cómo entre un momento mágico bajo las estrellas, las inmensas tortugas llegan a la playa a poner sus huevos y cruzando la arena tienen que esquivar montones de basura. En la reserva conocimos a una pareja (Irene y Nacho) que viajan en una camioneta desde Panamá. Poco a poco formamos una pintoresca familia de venezolano, uruguaya, argentinos, y españolas a la que se le unieron una pareja de franceses, también en su furgo, y nuestra primera visita desde catalunya. Con esta nueva visita, Xavi, nos fuimos a la isla de Holbox a nadar con el tiburón ballena y al cabo de tres días volvimos a Tulum. Con esta pintoresca familia pasamos una alerta de tormenta tropical que se acercaba directamente a Tulum. Nos desalojaron de la reserva y entre tensión e incertidumbre y, un inquietante y extraño ambiente calmado, típico previo antes del la gran tormenta, nos fuimos a un refugio especial para huracanes. En la escuela infantil del pueblo ya lo tenían todo preparado contra los huracanes, y allí llegamos la caravana de tres camionetas, cada uno de su madre y su padre, pero todos juntos como una buena y pintoresca familia. Esos días estuvieron llenos de electricidad en el ambiente. Una de las uruguayas me contaba que era el día de la muerte en el calendario maya y en ese instante un gato fue atropellado delante nuestra. De vuelta en la reserva de repente me desperté de la siesta completamente sola y cuando me di cuenta estaban todos rescatando a una mujer que se ahogaba en el agua…en fin los últimos días en Tulum fueron bien extraños pero después de la cena de despedida y unos rones la playa nos dio un regalo de despedida. Justo delante nuestro vino una tortuga a poner sus huevos…la familia se separa.Nos vamos a Belice.

HOLBOX: A LA RESERCA DEL TAURO BALLENA AMB LA NOSTRA PRIMERA VISITA; XAVI DESDE BCN.